DIA 10. Em trobo amb en Fariq i tres històries més

[...]

Aquest matí semblava que anava a ser poc productiu, però no.

Primer, hem anat a Naomi, una mena d’associació on les persones refugiades cusen i fan roba; es pot comprar i he comprat una bossa de tela. 

Després hem anat a Ecopolis, un lloc on fan menjar per a refugiades, diferents activitats i del 12 al 15 de setembre o així fan com unes festes de Zero Waste. Aquí ens han redirigit cap a Alkyone que és un edifici ple d’associacions i d’ONG per a persones refugiades.

[...]

Abans d’entrar ens hem trobat amb en Fariq, l’amic del Rabih (gràcies a qui ens han fet descompte a Naomi). Les altres han entrat i jo m’he quedat parlant amb ell i m’ha acabat portant a una planta on està Advocates Abroad que són un conjunt d’avocats i d’advocades que són voluntàries i ajuden en el papeleo.

[...]

Hem acabat parlant amb una tal Margot (que parlava castellà) i li ha semblat genial el nostre projecte i s’ha mostrat súperdisoposada a explicar-li a les persones què és Where Is The Life? i m’ha donat el telèfon de la seva cap perquè ella marxa en tres setmanes.

[...]

Al sortir del despatx d’advocades en Fariq m’ha dit que tenia un problema greu, i la conversa ha estat tal que així:

Fariq: Tinc un problema greu.

Anna: Quin?

Fariq: Soc gay.

Anna: Jo també!

Fariq: De debò?

Anna: Sí.

(M’ha abraçat molt fort.)

Fariq: A Iran em volen matar per això.

[...]

L’Abril, En Josep Maria i la Natura han anat a parlar amb una altra organització que hi havia on, pel que he entès, donen roba, però la responsable no hi era.

[...]

A les 14:00 s’obria el Women’s Space, però no ha vingut ningú i al final hem acabat per anar al castell.

L’Emir i l’Abdal ens van convidar a gravar un vídeo amb ells, i me’n moro de ganes. Tant de bo fossin els meus germans. Seria súper cuqui.

Mentre sopàvem en Gamal ens ha trucat per donar-nos l’adreça de casa seva. Demà anirem a dinar amb ells! Per fi! Són molt cuquis tot tres.

Tres històries més que no he explicat fins ara perquè se m’havien oblidat.

La història del Mohamad

Força abans que nosaltres vinguéssim estaven la Cèlia, en Roger i la Gemma i van llogar un cotxe. De camí cap a no sé ben bé on es van trobar un noi direcció a un camp de persones refugiades i el van portar en cotxe fins allà. Un cop allí, el paper que estava en grec i que ningú no entenia, posava que, en realitat, havia d’anar a un altre camp i, sense dubtar, el van portar en cotxe. El que van fer en hora i mitja, haurien estat més de deu hores a peu.

Pel Mohamad, tots tres, però sobretot la Gemma, que és qui ha estat més temps, són els seus àngels de la guarda. El dia abans que ella marxés li va donar un collaret que ell portava des que tenia dotze anys.

La roba

Quan vaig anar al camp, en part, em vaig quedar més tranquil·la perquè estava millor del que imaginava; em vaig convèncer que era com un càmping, encara que, en realitat, no sigui així.

El dia de les platges amb les famílies va venir una família que tenien una nena i un nen petit. Ella es va banyar amb roba i ell amb calçotets. Després la mare els hi va posar uns pantalons llargs i una samarreta de màniga llarga i em vaig queixar, sort que en català, de la calor que haurien d’estar passant les criatures, però la Gemma em va dir que la roba que portaven era l’única roba “decent” que tenien per venir a la ciutat.

El robatori

Es veu que en Fariq, el noi homosexual d’Iran, va venir des de Turquia amb una gent de Bòsnia o de no sé on i resulta que un cop van arribar aquí li van robar tot el que tenia i van desaparèixer. Pobre xaval. 


*Totes les fotos del post d'avui les va fer la Natura.