DIA 17. Històries de pel·lícula i segon adéu
Avui ha estat un
dia estrany, les últimes 24 hores senceres en aquesta bombolla, que diu
l’Abril.
Pel matí hem anat
a deixar flayers de WITL a Ecopolis i a Advocates Abroad.
[...]
He tornat a la
llibreria que vam descobrir a Aristotelous i m’he comprat Kill the father, un llibre que vaig descobrir fa temps i que vaig
deixar mig amagat al prestatge i encara estava allà.
[...]
Després de dinar
hem estat fent salseo. Best plan ever.
Hem anat a
l’espai per Women’s Day, però no ha vingut cap dona.
Hem vist un
capítol de Black Mirror, però la Natura i jo ens hem adormit.
M’he despertat al
final i poc després ha vingut la Teresa, una nova voluntària
[...]
Hem trigat en
sortir i, al final, ha vingut la Salma amb les criatures a acomiadar-se.
[...]
A les 20h havia
quedat amb en Yaser a Aristotelous i l’Abril ha vingut amb mi. Amb ell estaven
en Dirar i l’Alim. Poc després han aparegut en Gamal amb l’Emir i l’Abdal.
Hem anat cap la
White Tower. En Gamal ens ha dit que en cinc minuts hi anava. Sort que no me
l’he acabat de creure i m’he acomiadat d’ells, ara sí, per última vegada.
Després ha aparegut l’Ahmed i ha vingut amb nosaltes.
Jo m’he quedat
enrere parlant amb en Yaser. M’ha regalat una bola d’aquestes de neu de
Thessaloniki.
[...]
Hem estat parlant
una mica de tot:
El seu pare va
vendre la casa de Síria per tenir diners i poder llogar un cotxe per anar des
d’Alepo fins a la frontera. Allà, van haver de caminar 12 km fins a Tuquia, on
van viure un temps a casa d’un tiet fins que es van poder permetre tenir una
casa. La seva germana tenia uns sis mesos. Amb 11 anys ell va començar a
treballar posant botons a camises. Durant quatre anys va treballar de dilluns a
dissabte durant dotze hores.
En canvi, la seva
mare no treballava perquè no està ben vist, del pal: ets tan merda home que,
fins i tot, la teva dona ha de treballar per poder tirar endavant.
El 19 de febrer
de fa dos anys van pujar a una patera. El seu viatge no va ser tan bo com em va
explicar un dia. No gaire lluny van veure un vaixell i es pensaven que era la
policia turca i van accelerar, fet que va fer que entrés aigua que els hi va
arribar fins als genolls, després van veure que era la policia grega i tot bé.
Els van portar a una illa petita on hi havia un camp de refugiats que es veu
que ni tan mal. Després van anar a Idomeni, que resulta que és dels pitjors: va
estar dos mesos i mig sense dutxar-se perquè era hivern i només hi havia aigua
freda. Per agafar esmorzar havies de fer una cua de 2 – 3 hores. Un infern.
Després van anar a parar a Diavatà, quan eren tendes de campanya i es veu que
va estar tres dies sense menjar perquè van tancar les portes del camp i no es
podia entrar ni sortir.
[...]
La història de
l’Alim.
Va anar amb la
seva família a Turquia i ni tan mal. Allà va conèixer una noia de Síria més
gran que ell i li va demanar als seus pares per casar-s’hi, però li van dir que
no. Així que els hi va dir o que es casaven o que havia de venir a Europa per
oblidar-la. I aquí està. Són tots uns intensos. Històries de pel·lícula. A
Europa per amor.
[...]
En Yaser diu que
se sent molt sol, que no té millors amics i que quan se’n vagi a Alemanya ningú
se’n recordarà d’ell. Jo espero no perdre el contacte perquè ell no se senti
així i poder-lo anar a visitar al poble del costat de Frankfurt. Tant de bo
poder ser una “bona voluntària”, de les que diuen ells, de les que pregunten,
però no jutgen.
[...]
Li agraden coses
d’Europa, però creo que les relacions afectivoamoroses són molt més intenses en
els països àrabs perquè primer sempre pensen en les altres persones i després
en ells mateixos. Encara que són molt gelosos i això no és gens sa.
[...]
Poc després, ens
hem acomiadat per última vegada.
Hem anat a sopar
a un autèntic lloc grec i hem sopat, per fi, musaka.
A l’arribar, ens
hem fet l’última crepe de xocoalta del bar del costat de casa.
A l’arribar al
pis hem hagut de saldar els deutes pendents. En Josep Maria no m’ha deixat
pagar-li deu euros perquè així li hauré de pagar quan quedem a Barcelona. Tant
de bo quedem. M’han fet molt feliç tots dos aquests dies. I la Natura també. En
Josep Maria és com jo, però en noi.
[...]
Aquest és l’últim
diari que escric a l’habitació desendreçada de Thessaloniki.
Em sembla irreal
com passa el temps.
Tant de bo poder
tornar al primer dia, quan miràvem les estelles.
Bona última nit.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada