DIA 4. Pujada al castell i dues converses

El dia d’avui ha estat molt llarg, tant que sembla que el matí no es correspongui amb la tarda.

[...]

La Salma ens ha hagut de deixar l’Altaira i l’Asid pel matí perquè havia d’anar al metge a fer-se un TAC i després a parlar amb un advocat per problemes que té amb uns veïns.

Les altres noies diuen que són uns terremotos, fins ara no m’han semblat tan horribles.

Al final, totes hem anat fins al castell, que està a la part alta de la ciutat i hem estat fent bromes sobre què li diríem a la Queen i al King si ens els trobàvem. 

[...]

Al baixar hem parat amb la Clàudia a una tenda de souvenirs i he aprofitat per comprar una part del regal de l’amic invisible.

Acabo de pensar que m’agradaria comprar-me algun record per mi, però me n’he adonat que, probablement, no hi haurà res més valuós que aquestes línies.

Bé, la Salma en lloc d’arribar a les 9:30, s’ha presentat a les 10 i havíem quedat que sobre les 12:30 vindria a recollir les criatures, però eren quasi les dues i encara no havia aparegut.

[...]

Quan la mare ha arribat resulta que li feia molt mal el cap i hem acabat per dinar totes (criatures incloses) al nostre pis mentre la Salma s’estirava al llit de la Gemma.

Hem dinat i teníem l’esperança que, cansades, s’adormirien, però les úniques que ens adormíem érem nosaltres. Hem posat la pel·lícula d’El Rey León.

[...]

Al cap d’una estona totes hem sortit del pis i la Salma s’ha avançat una mica per comprar-li un ram de flors a la Clàudia, que avui és el seu últim dia. M’ha sobtat que, probablement, sense tenir gaires diners, se’ls hagi gastat en això com a mostra d’agraïment. M’ha posat trista aquest pensament.

Han acabat marxant i hem anat cap a l’espai i ja hi havia dos nois esperant: el noi que vam conèixer ahir al camp de refugiades, en Rabih i un noi nou, en Fariq (27, però n’aparenta 22). Aquest últim portava una samarreta LGTBfriendly i suposo que per això va haver de marxar del seu país, Iran. Em costa entendre perquè després de patir tant per aquest motiu vas “escampant” per tot arreu que ho ets portant aquesta peça de roba. No crec que jo fos tan valenta i tingués tan coratge per fer-ho.

En Fariq porta tan sols deu dies a Grècia i fins ara no té on dormir. Ara està al mateix bungalow que en Rabih, però de manera il·legal. He pensat en donar-li una mica de diners, potser els necessita. No ho sé. No sé què fer, no vull que es pensi que soc superior a ell. No sé què pensar tampoc.

Després l’Abril i jo hem estat parlant amb en Rabih i ens ha dit que al seu país (ara no recordo d’on era, però sí que sé que era del part del Kurdistan) la religió està molt arrelada i que ell és més de ment oberta.

[...]

Ens ha acabat per confessar que és homosexual i comunista. Ho tens tot fill! En alguns moments s’ha posat nerviós al parlar que en algunes parts del seu país la gent mor per això perquè els maten tirant-los pedres.

[...]

Abans de tot això, de fet força abans, ens ha dit que estava fent uns cursos de costura en un lloc que es diu Naomi i que també es poden comprar coses. Segurament hi anirem.

No vull tenir preferits, però amb qui m’estic fent més és amb en Yaser.

Al llarg de la tarda hem jugat al JustDance, hem ballat danses turques i marroquines i hem jugat al pistoler entre d’altres.

Després de jugar he estat parlant amb el Hakim (27) que va néixer a Síria, però que ha viscut tota la vida a Istambul. He estat fent bromes amb ell al llarg de la tarda, però la cosa s’ha posat intensa quan m’ha dit: “Per què portes pèls als braços? No m’agraden”. He respost que per la mateixa raó que ell també en té als braços, a les cames i a la cara, però “you’re a girl, it’s diferent”, ha acabat per sentenciar.

D’aquí, i no sé ben bé com, hem acabat per preguntar què opinen sobre els homosexuals. El Hakim ha dit que estan bojos, en Youssef que estan malalts i que necessiten ser tractats en hospitals. El pitjor de tot és que ho deien totalment en serio i amb un deix, fins i tot, de tristesa. Encara teníem present la conversa amb en Rabih. En canvi, en Yaser ha dit que a ell no li importen.

[...]

D’aquí hem passat a parlar d’altres temes com és que accepten que una dona porti pantalons curts o tirants si és la seva amiga, però mai si és la seva germana o la seva dona i que elles han de portar hiyab; pel Yaser aquestes coses no tenen importància i en Hakim l’acusa de no ser un bon musulmà.

[...]

Demà farà un any dels atemptats de Barcelona i Cambils i això també em posa trista.

[...]

El Yaser m’ha ensenyat a tocar uns acords amb la guitarra, és el progrés més gran que he fet amb aquest instrument, però ja no me’n recordo de com eren.

Al final ens hem fet una foto totes juntes, com a record per la Clàudia.

En algun moment imprecís, un dels nois m’ha preguntat “Why catalans don’t love Spain?” M’ha fet gràcia, però li he hagut d’explicar que “Not all catalans”.

[...]

Després hem anat a sopar totes cinc a fora, a un lloc de menjar grec, encara que també venien truita de patates. Hem estat parlant de com està sent la nostra experiència aquí fins ara: “jo soc dramàtica de naturalesa i me n’he adonat que els meus problemes no són res. Sempre dic que tothom té el que es mereix, però no, l’Altaira i l’Asid no es mereixen haver hagut de fugir del seu país quan tenien tres i cinc anys”.

Ha vingut a mi el poema Podries de Joana Raspall.

[...]