DIA 18. TERCER I ÚLTIM ADÉU

Entre una foto a l’aeroport i l’altra hi ha tres setmanes de diferència i una persona diferent.

Estic a l’avió Berlin – Barcelona i no sé si li he dit la terminal al papa. Jo sempre fent les coses bé.

[…]

Cada cosa que feia pensava que seria l’última vegada que la faria a Thessaloniki; l’última vegada que em menjaria una galeta Príncipe (però marca grega), l’últim suc de pinya... Em fa penilla.

[...]

Totes ens han acompanyat fins a Aristotelous i pel camí ens hem trobat a l’Ahmed (que havien quedat amb la Natura i en Josep Maria, que s’han fet molt). A Aristotekus ens esperava en Kadin, que es volia acomiadar de nosaltres. Tots són tan macos. Tant de bo pensin el mateix de mi.

Ens hem abraçat (quasi) per última vegada i les voluntàries han marxat. En Kadin s’ha quedat amb nosaltres i ens ha volgut acompanyar fins l’aeroport. Això no m’ho esperava i m’ha fet prou feliç.

[...]

Hem estat una estona a l’aeroport xerrant, hem anat a passar el control de seguretat i, ara sí, ens hem acomiadat. No sé si per sempre. No sé res.

[...]

Al cap de poca estona dins l’aeroport, al nostre costat han vingut dos periodistes (anaven amb càmera) i quan la Tània ha marxat un moment, un d’ell m’ha començat a parlar.

[...]

Els hi he dit que estudiava periodisme i els hi ha fet gràcia; “el periodismo es esto, comer pizza en un aerpuerto”. M’ha preguntat que quin tipus de periodisme volia fer, els hi he contestat que d’investigació i els dos s’han rigut de mi un poc perquè es veu que tothom diu el mateix.

Ells treballen per una televisió de Portugal i han anat a Thessaloniki per cobrir el partit d’ahir de Lisboa – Paok. Ens han acabat ensenyant els vídeo que havien creat per la tele. De cop, m’han entrat moltes ganes de treballa d’això.

Després hem hagut d’anar cap a la porta i hem hagut d’esperar més estona. De cop, ha aparegut la Blanca, que també marxava avui, però se’n va quatre dies a Atenes.

[...]

A Berlín ens esperaven més de quatre hores d’escala. Hem estat parlant, fent jocs de cartes, li he ensenyat uns trucs de màgia que havia gravat d’en Quim i hem parlat de què esperem que serà del futur de totes les persones que hem conegut aquí.

[...]

M’agradaria mantenir el contacte amb tots ells, si més no amb els que m’he fet més, però ara ja no sé com. Al cap i a la fi, aquestes tres setmanes han estat un parèntesis a la meva vida, però quan arribi, me’n vaig a Madrid i continuaré amb la meva vida de petit burgesa. Però, de debò, vull continuar parlant amb ells. M’agradaria venir per Nadal. O quan sigui, pe`ro vull tornar.

Potser han estat els millors dies de tot el 2018.

Ha estat brutal i tornaria a viure l’experiència una i mil vegades. Una part de mi queda a Thessaloniki, en un pis petit i brut amb matalassos al menjador, en un local amb les parets pintades i amb gent amb un cor gegant i les mans ben obertes. Penso això, ho escric i em poso trista i no sé perquè la vida és tan injusta i en tots els privilegis que néixer en unes coordenades determinades m’ha atorgat.

A la cua per embarcar, una altra parella m’ha començat a parlar i els hi hem hagut d’explicar tot això de Thessaloniki. S’han alegrat que gent tan jove tingués ganes de fer coses. I si no som nosaltres, qui? Vinc pensant que el món és una merda, però que hi ha persones plenes de bondat i amb les mans ben obertes, que no paren d’ensopegar-se amb traves al fugir de la fam i de la guerra. No sé què faria si esclatés una guerra a casa meva, no sé si jo fugiria o m’hi quedaria, però si fugís, desitjaria amb tota l’ànima que ningú m’ho posés més difícil del que ja és haver d’abandonar casa teva per un conflicte que tu no has escollit. Així que obrim les fronteres i fem totes un pas enrere! Que tot està per fer i tot és possible.

Quan vaig arribar aquí tenia molt clar que volia publicar i difondre aquest dietari de la manera que fos, encara que només arribés a cinc persones. Després em van començar a explicar la seva història íntima i personal, i jo vaig començar a apuntar-la aquí i em va semblar injust esbombar això als quatre vents. Més tard, però, van arribar la Natura i en Josep Maria i em van convèncer de com de necessari era que la gent conegués totes aquestes històries que, algunes d’elles, semblen inventades i tretes de telenovel·les, però no. Em van convèncer de la necessitat que la gent conegués aquesta realitat de la qual ja quasi no se’n parla perquè sembla que ha passat de moda.

[...]

Mai dir “sí” a un viatge m’havia aportat tant.

Agraïdíssima sempre a totes les persones que m’han acompanyat i guiat i conegut.

No, no us oblidaré mai.