DIA 14. FINS AL FAR

En teoria havíem de sortir de festa, però ens vam posar a veure un capítol de Jet Lag i la Natura i jo ens vam quedar sobadíssimes i després ja ens va fer molta mandra sortir. Espero que els nois no s’hagin cabrejat en excés amb nosaltres, sobretot en Yaser, que és qui s’ho va prendre pitjor perquè ja no quedaven busos.

Avui era dia de platja amb les famílies i ha estat intens i esgotador amb diferents històries per explicar.

Ara, al menjador, la Natura i l’Abril toquen la cançó de Llença’t amb la guitarra.

Ha vingut el Gamal amb els nens, el Senyor del Pinganillo, en Fariq i una dona de la qual no recordo el nom però que va venir durant meu primer Women’s Day amb les seves filles petites.

És el meu últim dia de platja a Thessaloniki, el meu últim dia amb els nois és demà passat, així que ja he començat a dir que marxo d’aquí poc, i l’Abdal m’ha dit que no pot ser “you’re my brother”, en realitat és sister, però l’he entès perfectament i no seré jo qui es queixi de l’anglès dels altres. Si jo tingués germans crec que serien com l’Abdal i l’Emir. Els trobaré a faltar.

[...]

És la millor experiència del 2018, crec.

[...]

Amb l’Ahmed hem anat fins al far que hi ha sobre unes roques nadant, on ja estaven l’Abril i en Fariq. Des d’on estàvem, deu estar a uns dos cents metres de distància, que se m’han fet prou llargs, però he aguantat. Quan quasi estàvem arribant a l’Ahmed li ha donat per tossir i jo patint, però tot bé. Hem arribat a les roques i resulta que les altres dues s’havien ferit al pujar per les roques.

Allà, quasi bé en mig del mar, l’Ahmed m’ha explicat la seva història que, a la tarda i de camí a casa, en Josep Maria ha acabat per completar-me:

És d’Iraq i té tot de marques de metralla i hem pogut tocar un tros que té al braç. També té com marques rodones a l’esquena que jo havia entès que eren trets, però en Josep Maria, metralla. Tant és. Es veu que va estar deu mesos a l’hospital i que només menjava per via intravenosa.

[...]

                A la cuina la Natura i en Josep Maria parlen de la història que estic escrivint de l’Ahmed: “Ha tingut una flor al cul”, “quan a la gent li passen desgràcies, sol estar depressiva, però ell és feliç pensant que podrà anar a Londres a fer kickboxing”

Continuem: quan va sortir de l’hospital va decidir que no volia continuar allà i va anar fins a Turquia a peu. Allà va trobar una màfia, però no tenia diners per pagar-se el viatge, però va dir que sabia conduir, encara que no havia agafat un vaixell en sa vida. Quan va començar a veure tot de nadons i gent gran, es va cagar, però ho va fer.

Resulta que es van trobar a la policia turca i aquesta els tirava unes xarxes perquè s’enredessin per tal que se’ls espatllés el motor i en va aconseguir esquivar unes quantes i la gent de la barcassa l’aplaudia, però al final es va quedar atrapat en una i la gent del vaixell va treure per la borda els nadons del pal: “si ens agafeu els llancem a l’aigua, ho estem gravant i tot el món sabrà el que esteu fent”. Pura imatge de la desesperació. Al final, la policia turca els va deixar i van aconseguir arreglar el motor i després, ara sí, els va agafar la policia grega.

Ara la seva idea és quedar-se aquí un temps més i després anar a Alemanya, on li faran un passaport fals per poder anar a Londres.

En realitat té 17 anys, però en el seu ID posa que en té 18, però vol que en els papers oficials posi 16 perquè així, quan vagi a Londres a competir a kickboxing ho farà amb gent un any més petita i els apallissarà i guanyarà diners.

No me llames iluso por tener una ilusión.

A les roques se’ns ha fet quasi l’hora de dinar i havíem de tornar, però el Fariq estava potant i es trobava malament perquè es veu que havia tragat molta aigua salada.

[...]

A mig camí cap a les roques em deu haver picat qualsevol cosa i quan he tornat a entrar a l’aigua m’ha començat a coure i em volia morir.

Hem nadat, però al cap de poc temps m’he adonat que alguna cosa no anava bé. En Fariq nadava molt lent i estava molt cansat, amb prou esforç es podia moure.

Hem acabat l’Ahmed i jo, cadascú agafant-lo d’un braç i en Fariq mirant enrere, intentant nadar.

M’he estressat molt, encara que, en el fons, tenia la certesa que tot sortiria bé. Si jo m’he estressat, no vull pensar què haurà de passar la gent que va sobre d’una patera. Horror.

[...]

Pausa per sopar.

[...]

La Natura, en Josep Maria i jo hem anat a prendre un gelat mentre parlàvem d’ètica periodística, de com hauríem fet les portades dels diaris de l’endemà dels atemptats, de què es considera periodisme i què no i de com ens està canviant aquesta experiència.

He perdut el fil del que estava explicant abans d’anar a sopar, però vaja.

Hem dinat una espècie de paella, però que no era paella i una mena de kebab amb patates i verdures. Estava realment bo.

[...]

En Fariq és enginyer d’avions. M’ha dit que se sent meitat noi i meitat noia. Que a Iran sempre s’ha sentit molt sol i que no té amics, que els primers amics que té som l’Abril i jo, encara que també es porta amb les altres voluntàries de WITL. I diu que ara que nosaltres marxem, es tornarà a sentir sol, tant de bo això no passi. És un bon tio.

Dato: avui al matí s’ha presentat amb la bossa LGTBI+ que li vaig regalar i ens ha regalat una polsera amb els colors de la bandera a la Blanca, a l’Abril, a mi i li està fent una per la nòvia de l’Abril. Pot ser més maco? Pista: no.

Després, en algun moment indeterminat, he començat a parlar amb en Gamal i m’ha explicat que a Iraq tenia dues dones i que passava una nit a casa d’una dona diferent.

[...]

Fa quatre anys que no veu “face to face” als seu germans i cinc anys que no veu a la seva mare, potser és per això que estan tan enganxat al mòbil. En Gamal no vol tornar a saber res més de dones.

Quan van arribar a Europa van estar quatre o cinc mesos a Diavatà, després van estar en una altra ciutat i ara fa sis mesos que viuen a Thessaloniki. Va decidir marxar de Mossul quan una bomba va caure sobre casa seva i la va destruir, juntament amb els cotxes que tenien i va matar a la seva dona.

M’ha dit que quan torni a Grècia m’he d’estar a casa seva, res de pagar pisos o hotels.

Tant de bo ells vinguin a Barcelona.

[…]

En Fariq va venir fins a Sèrbia en avió i va anar d’allà fins a Grècia caminant. Es veu que va fer uns “amics” i que quan van arribar aquí li van agafar tot el que tenia. O alguna cosa així.

[...]

A l’autobús de tornada l’Abdal m’ha intentat fer-me l’eyeliner i risis.

En Gamal ha tornat a insistir en que anem a dinar demà a casa seva, però em sembla abusar, però al final hem dit que sí. Però en Josep Maria ha tingut la brillant idea de dir que vinguin al nostre pis ha menjar plats catalans i espanyols. Totes teníem l’esperança que diguessin que no, però ens ha dit que sí i ens hem trobat que demà hem de comprar, cuinar i netejar. Tot en un matí.

Per dinar farem: salmorejo, amanida de l’escala, mandonguilles i torrijas. Tant de bo quedi tot bo, perquè entre que som unes patates , que serem moltes i que els nostres fogons semblen de joguina, no sé què pot passar. Farem el que podrem.

[...]

En teoria demà hem quedat a les 9 per anar a comprar. Ens haurem de llevar a les vuit.

[...]

Mentre l’Abril dorm, m’he passat una estona parlant amb la Griselda, la seva nòvia, de la meravella que és tenir avis.