DIA 12. KADIN I YASER. YASER I KADIN

El dia d’avui, en realitat, ha estat chill, però intens. Molt.

Avui m’he tallat el cabell. No havia vingut amb aquesta idea a Thessaloniki, però ja que estic canviant per dins, també per fora. És una xorrada.

[...]

Avui era dia de pel·lícula i hem vist Mamma Mia! Jo m’he posat, una altra vegada, amb l’Emir i l’Abdal a veure fotos i a fer jocs de mans i coses d’aquestes.

Quan s’ha acabat la pel·lícula he anat a jugar a ping pong, depèn del dia no soc tan dolenta, avui no era un d’aquests dies i tothom reia de mi.

Ahir l’Abril va parlar amb en Fariq i li va explicar, més o menys, la situació dels homosexuals a Iran, si fa o no fa, el que m’havia estat explicant a mi, però amb una mica més de detalls.

Fa molts pocs dies que està aquí, té 27 anys i és un encant, però diu que se sent sol, encara que des dels deu anys es sentia així.

[...]

Li he acabat regalant la meva bossa amb la bandera LGTBI+, tant de bo quan la vegi se’n record de l’Abril i de mi. Ens ha donat moltes vegades les gràcies i ens ha abraçat mot fort. Poc després s’ha guardat la seva carpeta de grec dins la bossa i ha marxat perquè tenia coses a fer. És un tros de pa. Tant de bo la vida li somrigui, que els hi somrigui a tots.

Cap al final de la tarda han aparegut uns xavals de Barcelona, són d’un CAU.

[...]

El CAU i les voluntàries hem anat a sopar i en Kadin i en Youssef ens han acompanyat.

Abans, però, he tingut una conversa amb en Yaser que no sé ben bé com hem arribat a aquest punt, però ha estat alguna cosa semblant a:

Yaser: Quan tornis a Barcelona i recuperis la teva vida, en dues setmanes t’hauràs oblidat de nosaltres i dels nostres problemes.

Anna: No, per mi serà impossible oblidar-me de tu.

Yaser: Totes les voluntàries dieu sempre el mateix i després res.

Anna: A Espanya hi ha la teoria que hi ha un fil vermell que uneix les persones que s’han de conèixer, i jo sé que tu i jo ens havíem de conèixer. Abans li he dit a l’Abril que si a tu t’hagués conegut a l’institut, hauríem sigut amics.

I llavors en Yaser m’ha abraçat. Fort.

[...]

Hem anat a sopar, amb en Kadin i en Youssef, també.

En Kadin és un xaval que té 22 anys i és com molt metòdic i matemàtic.

Amb en Kadin, després de sopar, hem anat al port i hem parlat molt. Hem parlat de tatuatges, dels que ell es vol fer, del significat dels meus i dels que tinc pendents.

[...]

El dia 11 de setembre agafarà un vol rumb Alemanya. La seva nova vida. El dia 13 l’agafarà en Yaser i crec que el 7 l’agafa en Youssef. Que tinguin sort. Molta sort.

En Kadin fa quatre anys que no veu a la seva família. Tots ells són de Palestina, però refugiats a Síria, on també hi ha una guerra i, per tant, la seva família tampoc pot sortir del país perquè no tenen passaport i ell no hi pot anar perquè la justícia l’està esperant. L’única manera de retrobar-se és anar a Sudan, que els palestins hi poden anar i ell també, però primer necessita diners d’Alemanya, encara que després vol anar a Londres o Holanda i obrir un restaurant.

M’ha preguntat si crec que ell es podrà retrobar amb la seva família.

Li he dit que sí.

I hope.

Tant de bo un dia vagi a Londres i vagi a un restaurant i que sigui el restaurant d’en Kadin. Tant de bo algun dia rebi un missatge que sigui “Ho he aconseguit” amb una foto de la seva família. Ha de ser tant dur veure’t obligat a abandonar casa teva si no vols morir. Tant.

Li he preguntat si tots els que venien aquí tenien pasta i m’ha dit que, en general, sí, però que també hi havia famílies que donen tot el que tenen perquè un dels seus fills pugui arribar a l’anhelada Europa. Hem continuat parlant sobre l’existència i m’he posat trista.

De debò, sé que ja ho he dit, però se’m fa tan estranya la idea de saber que, probablement, no els tornaré a veure mai més.

I penso en el Yaser, que s’ha convertit en una mena de millor amic aquí. No sabia que la idea de dir adeu seria tan dura. No vull que arribi la setmana que ve i haver de tornar.

En Kadin m’ha preguntat si jo tenia germans:

Anna: No, I’m only child.

Kadin: Then, you will be my european sister.

I m’ha abraçat.

En serio. No puc. Tenen poc i et donen molt més que qualsevol altre persones. Totes són tan cuquis. Totes.

Jo vull continuar sent amiga del Yaser.

Ho pensava quan estàvem al port i m’he posat a plorar una miqueta, no crec que en Kadin ho hagi notat, però crec que l’Abril sí i, per sort, ha fet com si res. Millor, molt millor.

En Kadin m’ha dit que un dia, quan siguem grans i haguem aconseguit els nostres reptes, recordarem aquesta conversa al port de Thessaloniki. 

Em queden tantes coses per saber i per aprendre.

Els problemes d’Europa des d’aquí semblen tan petits i insignificants.

En Kadin li ha demanat a la Natura que ens faci una foto perquè així, quan la mirem, recordarem aquesta nit.

Hi ha nits que no moren mai. 

[...]

Penso en apagar les espelmes que hi ha al menjador, però primer vull saber quina hora és; desbloquejo el mòbil i veig un missatge d’en Kadin que posa “Good night” i un cor blau.

Ara sí, bufo i apago les espelmes.