DIA 8. HE DIT QUE SOC FELIÇ

Avui també ha estat un d’aquells dies que em sembla que el matí no es correspongui amb la tarda, ni amb la nit.

Per ser sinceres, el dia va començar de matinada, amb l’Abril i la Gemma preparant una mena de joc per la Natura i en Josep Maria, dos nous voluntaris que arriben avui, però nosaltres no serem al pis quan hi arribin. Són un total de quinze preguntes random, un joc de relacionar frases amb els nostres nom i saber qui és qui.

Vam acabar de fer aquest joc allà quarts de tres, però no em vaig poder adormir pensant que, entre moltes altres coses, és molt probable que un cop hagi marxat d’aquí no tornaré a veure en Yaser ni en Gamal amb els seus dos fills i em posa molt trista.

[...]

No sé com deu ser viure una guerra, i espero no haver-ho de saber mai, però tots ells han de tenir tantes coses per explicar, per treure, per buidar...

[...]

Pel matí ens hem hagut de quedar amb l’Altaira i l’Asid, els fills de la Salma, que havia d’anar a Solidarity Now. Avui... Avui sí que ha quedat al descobert el petit dimoni que porten dins i ens han fet tornar a totes boges. Ha estat un horror.

[...]

Hem anat a casa de la Salma i no era, per res del món, com m’imaginava: pràcticament només hi havia els mobles de la cuina i un armari en una habitació. Al menjador, sobre un somier hi havia un matalàs. A l’única habitació que hi havia, hi havia (valgui la redundància) una catifa (que encara donava més calor) i dos matalassos al terra. Estaven menjant llet i pa àrab i molt em fa sospitar que era l’únic que dinarien avui.

[...]

Hem anat a l’espai, que avui obríem a les cinc de la tarda i només estava en Youssef, que estava emprenyat perquè no li havíem dit que sortíem dissabte. Poc després ha vingut en Yaser, en Badi i altres nois que no havia vist mai.

[...]

Amb en Badi he fet una partida a escacs i, contra tot pronòstic, he acabat guanyant. El meu professor d’educació física de l'ESO estaria orgullós de mi.  

Després ens ha ensenyat una foto d’ell amb una pistola d’aquestes grans i ens hem quedat parades, quasi no sabíem què dir, però en Youssef ens ha dit que és normal, que a Síria tothom ho fa.

Resulta que en Youssef va estar empresonat per l’ISIS durant dos mesos perquè el van enxampar fumant marihuana i s’hi va rebotar.

Després, al vespre, hem anat a sopar a casa de l’Alim i d’en Dirar.

[...]

En Dirar vol marxar també a Alemanya. De fet, allà hi té un germà, però es veu que no hi ha proves suficients, que li falta un paper que, molt probablement, deu estar a Síria. En un moment concret ens hem quedat sols amb en Dirar i, no sé ben bé com ha anat la situació, però ha acabat per dir alguna cosa com “I don’t care about live or die”. Segons la Blanca, hi havia molta veritat en aquesta frase. Té disset anys i, encara que en els seus papers en posi divuit, està sol en un país que no és el seu. No és just.

En Yaser és amb qui més m’he fet i també ha vingut a sopar. Han cuinat plats típics àrabs i estaven realment bons. 

[...]

Hem rigut molt, moltíssim, feia molt de temps que no reia tant i tan seguit.

[...]

En un moment indeterminat de la nit, i no recordo per quina raó exacta, m’ha sortit dir que era molt feliç. I era veritat, totalment veritat, però en moments com aquests em paro a pensar tot pel que han hagut de passar i se m’encongeix l’ànima.

No sé com es pot agafar tant carinyo a algunes persones en tan sols una setmana.

[...]

Quan estàvem tornant cap a casa, al bar 24 hores que hi ha al costat del pis, ens hem trobat amb la mare de la Gemma, que l’ha vinguda a visitar, la Natura i en Josep Maria.

[...]

Avui la Gemma ja no dorm al pis.