Dia 0. Introducció

La primera paraula que vaig aprendre en àrab va ser Ali Baba, que vol dir lladre. Ara penso en els Ali Babas que els hi ha robat la infància, l’adolescència o, fins i tot, la vida a alguns d’ells amb i per una guerra estúpida (perquè totes les guerres son estúpides).

Vaig estar durant tres setmanes d’agost a Thessaloniki (la segona ciutat més important de Grècia, al nord del país) amb Where Is The Life (a partir d’ara serà WITL, una ONG nascuda a Barcelona que necessita diners per poder continuar tirant endavant el projecte i per això ven samarretes i bosses a la seva pàgina web) i vaig poder veure i viure de ben a prop una crisis de la qual ja gairebé no se’n parla i que no omple les portades dels diaris: la de les persones refugiades.

Des d’avui, i durant els propers  18 dies, aniré compartint parts del diari que vaig fer en la meva estada a la ciutat grega. No pretén ser, ni de bon tros, un relat narratiu. Potser, ni tan sols, periodístic. Només narro en primera persona el que vaig viure, i ho acostumava a escriure mentre l’Abril dormia a l’altra banda del llit de matinada. Ara, però, i vist amb una mica de perspectiva, afegeixo i rectifico coses, però l’essència continuat sent la d’aquells dies.

Quan vam comprar els bitllets d’avió no sabíem fins a quin punt ens arribarien a impactar les històries que escoltaríem i com, de cop, canviaríem.

Des de casa tenia molt clar que tot el que escrivís al diari ho volia compartir, però un cop allà no sabia fins a quin punt tenia dret a fer-ho, però l’arribada de dues persones -ja veureu qui- em van fer adonar de com d’important era que nosaltres que vivíem una petitíssima part d’aquella realitat, l’escrivíssim per compartir-la i perquè arribés a tanta gent com fos possible. No som influencers, ni ho pretenem ser, només volem fer arribar aquesta realitat a altra gent perquè no quedi en l’oblit.

*Tots els noms, menys el meu, han estat canviats.