Un obús al cor

El passat diumenge 13 d’agost, a Campelles, i en el marc de “Campelles emociona – Teatre d’alçada”, es va poder veure Un obús al cor, de Wajdi Mouawad, producció de la Perla29, amb doble direcció d’Oriol Broggi i Ferran Utzet i amb l’únic actor i protagonista Ernest Villegas. L’espectacle, però, ja va ser estrenat a Salt i va fer temporada a la Biblioteca de Catalunya (Barcelona).

Una trucada al mig d’una matinada freda és suficient com a punt de partida, on alerten el protagonista que la seua mare és a punt de morir a causa d’un càncer terminal que fa temps que pateix.

Aquesta trucada i l’angoixa que li provoca al personatge és suficient perquè Ernest Villegas ens faci un viatge per l’ “abans” del seu personatge. Un “abans” marcat cruelment per l’horror i la devastació d’una guerra probablement sense sentit, com tantes guerres, i que deixa imatges realment dures i esgarrifoses (com la de l’autobús). Un “abans” també, per un nen de catorze anys amb la seua mare molt malalta i com, òbviament, no només pateix la persona afectada, com aquest patiment s’estén a tota la família i, evidentment, també al seu fill, el qual no té prou eines per manifestar tota l’angoixa que pateix i l’únic que pot fer és enfadar-se amb el món (aquest moment recorda un poc a Un monstruo viene a verme, salvant les distàncies).

Representació a la Biblioteca de Catalunya

Un viatge per la vida fet des de prop de la mort, no només des de la mort de la mare. Des de la mort del noi que va ser per passar a ser, oficialment, l’home que tothom havia esperat que fos. Aquesta transformació es pot contemplar en la subtil transformació del vestuari que pateix el personatge, que inicia l’espectacle amb tan sols uns bòxers negres i una samarreta de màniga curta blanca.

Les paraules de Wajdi Mouawad ja fan mal per si mateixes, però a això, a més a més, se li ha de sumar l’al·licient de l’excel·lent interpretació de Villegas i que dóna com a resultat un muntatge d’aquells que couen, que fan mal i que ens fan dir “virgencita, que me quede como estoy”.  

L’autor canadenc-libanès es manté en la seva línia de fer-nos patir, d’escriure unes paraules punyents com ja ens havia acostumat amb Cels i a Incendis i que, realment, ens fa preguntar-nos quin tipus de vida tan dura ha hagut de tenir aquest senyor.

L’escenografia o, més ben dit, els (pocs) objectes que hi havia sobre l’escenari feien la seva funció, però si s’haguessin suprimit ningú ho hauria notat, ja que la força de les paraules que diu Villegas és tal que ja tenen prou valor per elles mateixes i no precisen de res més.

La doble direcció de Broggi i d’Utzet, més que encertada i que es manté, sens dubte, dins dels paràmetres als quals la Perla29 ens té acostumats.