A 128km del silenci

Al poble el temps passa més lent i les notícies arriben tard.  Passa sempre, és qüestió de cobertura.

La nova m’agafa mentre faig una espècie de reflexió egoista sobre per què les relacions humanes em semblen tan difícils. És interessant, m’agrada pensar en mi mateixa com una espècie d’objecte d’estudi, com un conillet d’índies.

No estic a Barcelona, ni tan sols hi visc durant l’any, però obro el telèfon i tinc tres missatges: un de Galícia, un de Sevilla i l’altre de Veneçuela. Tots tres em fan la mateixa pregunta: “estàs bé?”. M’afanyo a contestar que sí, que estic bé, que sóc a molts quilòmetres dels llocs dels fets i que estem tots bé.

De fet, és cert, sí que estic bé, o com a mínim estic físicament bé, que és el més important, però, emocionalment, estic bé? No ho crec.

Vaig cap al silenci, tinc por, he de fer una trucada. A l’altre costat de la línia algú despenja el telèfon i sense que jo tingui temps de preguntar res, respon: “tranquil·la, Bet, estic bé”. M’explica que l’atemptat l’ha agafat just al metro anant cap a plaça Catalunya, diu que si arriba a sortir de casa quatre minuts abans potser ara ell seria a les notícies. No m’atreveixo ni a pensar-ho, se’m fa un nus a l’estómac i un calfred em recorre tot el cos: sento un pànic terrible.

Penjo el telèfon i miro al meu voltant: tot segueix igual que fa cinc minuts, la gent arriba a l’embalat que han muntat a la plaça del poble, parlen de banalitats entre ells, riuen, beuen, sembla que no hagi passat res.

De cop, un grup de gent se’m posa davant i comença una conversa que fa estona que temo:

“-Era moro
-No, era de Ripoll.
-Però era marroquí.”

“Sou una colla d’imbècils racistes” penso, però no dic res. Ells guanyen en quantitat. Abaixo la mirada i m’allunyo de la multitud.

Per si el que acaba de passar no em fes enfadar prou, entro a internet i em trobo amb un munt de fotografies i vídeos de la gent morta a terra. La ràbia m’explota ferotge a les entranyes, no miro cap vídeo i apago el mòbil. M’autoconsolo pensant que hi ha milers de persones col·laborant al lloc dels fets perquè tot vagi bé: els taxistes ofereixen viatges gratuïts, els mossos fan la seva feina, la gent dels comerços s’encarreguen de calmar els vianants, naturals de la ciutat ofereixen allotjament i menjar a les víctimes...

De cop, em ve al cap la redacció que van fer per la prova de català a la selectivitat sobre la guerra i com jo vaig aprofitar per parlar de les petites guerres que són els atacs terroristes. Em tornen a la memòria totes les vegades que he passat per Les Rambles i no puc evitar plorar i sentir una infinita impotència i molt de dolor, tot em sembla un horrible malson.

La música comença a sonar i torno a la realitat, però des d’aquí encara puc sentir el terror i el silenci de Barcelona.

La gent es posa a ballar, com si no hagués passat res. La vacuna contra el dolor és fer l’orni i seguir endavant?

Sento ràbia cap a tota aquesta gent que es mou al ritme de no sé quina cançó dels 80.

Però, de cop, em ve al cap allò que diu Lana del Rey: “when the world was at war before, we just kept dancing and we’ll do it again” i entenc que si ballen no és per falta de sensibilitat, sinó una forma de supervivència. 

En la fosca, mentre escric això i passades les hores, innocentment penso en Mendoza, Zafón, Marsé i tota la colla d’escriptors enamorats de la ciutat que ara resta silenciosa.

Bet Ajenjo