Desig sota els oms, TNC.

Últimament prefereixo anar al teatre el que jo en dic "més verge", només havent-li fet una ullada a la sinopsis de l'argument i al repartiment. Res més. Res d'escoltar entrevistes o de llegir altres crítiques ja que, o bé hi vaig amb unes expectatives massa altes o, de tan malament que me l'han pintada, hi vaig sense ganes. I, últimament, també intento no entrar a la sala gaire d'hora, el temps just com per treure les ulleres i posar-me cómoda.

La meua manera de fer m'ha portat més d'una sorpresa bona i d'altres també, que millor no comentar.

Amb Desig sota els oms (amb una direcció correcta de Joan Ollé) vaig fer el mateix, anar 'verge' al teatre i, no sé per quina raó, pensava que no m'agradaria, que em resultaria feixuga d'entendre donat que feia dues hores m'havien comentat que no parlaven un català "normal", sinó amb un accent garrotxí, però això, al final, va resultar ser un punt a favor. He de dir, però, i com ja és sabut pels habituals del TNC, que l’acústica de la sala no és la que es mereix una Sala Gran, entenc, però, que això no és cosa de la funció en sí, però, jo que estava cap a la fila disset, perdia algunes frases soltes dels personatges secundaris, res important, però és una situació que et fa llàstima i ràbia alhora.

Cert és que, potser, els 15-20 primers minuts vaig pensar: ai mare, on m'he ficat. Però, de sobte, i un cop ja ens havien posat en situació i m’havia endinsat dins la història, tot va començar a anar rodat. Amb una trama que, malgrat el vocabulari que usaven, resulta ser molt, molt entenedora. Un, no qualsevol, triangle amorós. És conegut que O’Neill beu de fonts com Fedra i això és latent, òbviament, en l’obra i en les passions que s’hi couen.

Mentre la febre de l’or s’enduu els joves cap a l’Oest, un vell granger del sud es manté aferrat a l’antic pedregar que amb l’esforç de tota una vida ha aconseguit convertir en terra cultivable. Quan els seus tres fills descobreixin que l’ancià s’ha tornat a casar, amb una dona molt més jove que es deleix per recollir l’herència, esclataran totes les tensions acumulades al llarg dels anys entre els murs d’aquella propietat.

Sota la impassibilitat inquietant dels grans oms que rodegen la casa, el desig exacerbat de posseir tant la terra com la dona destarotarà la vida dels protagonistes d’aquesta tragèdia fundacional del teatre nord-americà, escrita ben poc abans de l’inici de la Gran Depressió amb el «Crac del 29».

L’obra està liderada per uns admirables Pep Cruz, Laura Conejero i Ivan Benet. Cal destacar, d’aquests darrers, i com ja han comentat altres persones, la sintonia i la connexió que tenen a escena i que és tan necessària per la continuïtat de l’obra.

L’escenografia és tan espectacular i, òbviament, que s’hagués pogut fer de manera menys grandiloqüent, però és cenyeix, amb escreix, al que demana la Sala Gran i, estic convençuda, que a aquesta meravelleta de Sebastià Brossa li atorgarà algun premi a l’escenògraf.

Com a persona, sóc un ésser pensant per naturalesa i, en general, m'agrada tenir-ho tot controlat i contemplar diverses opcions del final que poden tenir les situacions que se'ns plantegen. Doncs bé, he de dir que, potser perquè encara no havia tingut temps de contemplar totes les variables i tots els factors, el desenllaç que té Desig sota els oms no l'havia previst i, per tant, em va sorprendre favorablement. Algú, no recordo qui, deia alguna cosa com: “perquè sigui un bon final ha de ser imprevisible pels espectadors, però que, alhora, diguin que no podia acabar d’una altra manera”, doncs això és el que em va passar a mi.