Cabaret, Teatre Victòria.

No sé si el musical de Cabaret es cenyeix a la pel·lícula o no (no, no l’he vista i per això visc en pecat), però qui ha vist les dues m’ha dit que el musical és millor. No ho sé pas, encara que potser és degut a aquell vincle tan màgic que es crea en el teatre o, potser, només és pura coincidència, encara que no ho crec.

Cabaret no és res més (o potser és molt, molt més) que un Cabaret a Berlín a les portes de la Segona Guerra Mundial, mostra com l’antisemitisme era present en les petites coses, com la discriminació estava en les petites coses, i com deixava marca. De la mateixa manera que és testimoni de com molts conciutadans, en un conflicte, no estan ni en un bàndol ni en un altre, però que viuen amb la por latent en el seu cor com si d’un punyal es tractés.

Governat pel seu inquietant i divertit mestre de cerimonies, el Kit Kat Club escenifica la convivència entre l’imparable creixement de la hidra nazi i la fingida normalitat quotidiana dels protagonistes: la cantant anglesa Sally Bowles i el novel·lista americà Cliff Bradshaw o el romanç de tardor entre Fräulain Schneider i el propietari jueu d’un florent negoci de fruiteria, Herr Schultz.  

L’història transcórre en els darrers anys de la República de Weimar, en un Berlín decadent i assotat per la crisi del 29. Una ciutat que es segueix aferrant inútilment a la il·lusió d’aquells anys d’esplendor que la van magnificar poc temps enrere. El Kit Kat Club, el club nocturn de la ficció, obre les seves portes cada nit per a entretenir a un públic ansiós per oblidar, encara que sigui per un parell d’hores, el mal que plana per damunt dels seus caps

Cabaret compta amb una especular direcció que, òbviament, dóna un resultat espectacular perquè no només compta amb text genial, sinó que, a més a més, gaudeix d’un repartiment de luxe, del qual destaca, com sempre, Ivan Labanada, que es posa al públic a la butxaca des del primer moment. Evidentment, però, que la resta estan a l’alçada de Labanda, i no puc no destacar, sens dubte, Elena Gadel i el seu personatge de mil i una arestes i com ella intenta tocar-les totes.

L’escenografia, típica de les que veiem en els musicals que tenen lloc al Teatre Victòria, és senzillament espectacular, típica de musicals de gran format i que també ens fan embadalir només amb ella.

El final, però, tan sorprenent que s’allunya d’allò comú del gran format, d’un final espectacular amb totes cantant, ballant i rient a escena, però que va directe al cor en forma de daga, una daga que, en ocasions, resulta molt necessària, perquè recordar sempre és necessari.

Al Teatre Victoria fins el 3 de desembre.