Parlem amb l'Oriol Tarrason d'Otehllo, a la Seca - Espai Brossa.

Es podria explicar la història d’Othello de Shakespeare amb només tres personatges? Aquesta pregunta va arribar al cap de l’Oriol Tarrason l’estiu passat i ell, i la seva companyia, han dedicat moltes hores a demostrar que sí, que es pot. És per això, potser, que reconeix que les crítiques li afecten i prefereix no llegir-les encara que, de moment, la reacció del públic està sent molt bona. “Als límits de l’excel·lència”, sentia que deia una dona quan sortia de la sala.

Les Antonietes és una companyia que ja fa deu anys que es va començar a fer un nom pels teatres barcelonins amb les adaptacions de diversos textos clàssics (Molt soroll per no res, Vània, Un tramvia anomenat desig...) una etiqueta que sembla que els acompanya i no saben com sortir-ne. Els clàssics -assegura el director de la companyia- permeten una llibertat molt gran a l’hora d’enfocar-lo perquè els hi pots donar la volta i sorprendre al públic.

El fet que un text porti l’etiqueta de Shakespeare pot ser una eina de dos talls, perquè, per una banda, hi ha la gent que els hi pot arribar a fer mandra perquè pensen que parlen d’una manera estranya o que la seva història és impossible que t’afecti, però, evidentment hi ha unes altres persones que els hi desperta moltíssima curiositat. Sobre l’escenari de la Seca – Espai Brossa trobem un text contemporani, però que en veritat, és un shakespearià.

El petit format també els ha acompanyat des dels inicis i “ara l’objectiu és créixer; Othello és un espectacle de petit format que demana un gran format”. Això és present en l’escenografia on l’Oriol té l’objectiu de generar un espai imaginari per l’espectador per tal de transmetre i que tingui, per ella sola, una personalitat forta.

El procés d’adaptació -explica- sempre se’l pren com si fos l’autor de l’obra perquè, al cap i a la fi, ell serà l’autor del que quedi; si està bé, donaran el mèrit a Shakespeare, però si està malament, les culpes seran per ell.

L’Oriol Tarrason i companyia, s’han corroborat en la seva hipòtesi inicial que es podia explicar aquesta història amb només tres personatges perquè, al capdavall, és un triangle. Aquí doncs, la feina que ha hagut de fer és inefable, però l’espectador no se n’adona “i tampoc cal! A mi el que m’interessa és que vegin l’obra” – exclama.

Evidentment, però, en els personatges que un dia imaginà Shakespeare hi ha diferències, potser contextuals, amb els que representen l’Annabel Castan (fràgil i brillant Desdèmona), l’Òscar Intente (desesperat i gelós Othello) i l’Arnau Puig (vil i malvat Iago).

Els dos personatges masculins no han sofert tant el procés d’adaptació, la protagonista que més ha canviat és, sens dubte, Desdèmona perquè és massa naïf pel món d’avui en dia, sent molt jove, virginal, que ho desconeix tot dels homes i a l’Oriol li interessa una dona que pugui tenir les seves pròpies opinions i que lluiti per les seves pròpies idees. Aquest canvi, en part, és fruit de la reducció de personatges perquè li han afegit part del discurs que deia Emília, la criada, i per això sembla que és una noia molt més madura. Però, afegeix Tarrason, que això sempre passa a les obres de fa cinc-cents o tres-cents anys on surten personatges femenins, a excepció d’Antígona.

Tot i així, Othello continua sent una obra incòmoda perquè és molt descarat el que passa, les persones menteixen i Iago és un dels personatges més malvats de la història del teatre. És una obra on es parla de violència de gènere, de racisme, de manipulació i de poder i, amb aquests ingredients, és evident que a l’espectador se li han de remoure les entranyes i no pot sortir en el mateix estat anímic amb el que havia entrat a la sala.

                              

Otel·lo, general de l'exèrcit de la república de Venècia, i Desdèmona, filla del senador Brabancio, s'enamoren i es casen en secret. Iago, un dels lloctinents del moro, mogut per l'odi que sent cap a ell, intenta provocar la gelosia d'Otel·lo fent-li creure que la seva esposa li és infidel amb Cassio, el seu lleial tinent. Víctima de la seva terrible gelosia, Otel·lo acaba matant Desdèmona i després, en descobrir que tot ha estat un engany del malvat Iago, es suïcida.

Fins el 24 de juny.