Les noies de Mossbank Road

Ara per ara no se m’acut cap millor obra per acabar la meua temporada teatral del 2017 que Les noies de Mossbak Road, he de dir, però, que sóc molt de primeres impressions i que només pel títol de l’espectacle no m’entusiasmava el fet d’anar a veure l’obra, però he de dir que sí que en vaig sortir, d’entusiasmada, tan entusiasmada que és més que probable que la torni a veure per segon cop.

Les noies de Mossbank Road escrita per Amelia Bullmore, traduïda per Roser Batalla, dirigida per Sílvia Munt i interpretada per Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura, és, per fi, un espectacle de dones (el que no implica que sigui exclusivament per a dones) que, vull pensar, que també lluita per la desigualtat de les dones en el món de les arts escèniques on hi predomina majoritàriament l’univers masculí, sobretot pel que fa a la direcció i a la dramatúrgia.

M’agradaria comentar, també, el vocabulari acurat que s’utilitza, perfectament vigent i molt factible als seus divuit anys, molts daixonses i dallonses que donen versemblança al text i que, encara, si cap, t’hi fa entrar més endins.  

Tornant a La Villarroel, sobre l’escenari, buit, sense res d’escenografia, però que ompliran les tres actrius amb la seva vitalitat i la seva força tan bon punt entrin a escena on tindrà lloc una història, la seva història, una història de tres estudiants que deixen de ser, quasi, tres persones independents i individuals per ser “elles” o, per elles, un “nosaltres” que serà difícil de trencar.

Una majestuosa Clara Segura és una estudiant d’història de l’art que creu que el sexe pot ser la seua alliberació, una manera de presentar-se i de ser escoltada pel món. Potser la més espontània, incipient i vitalista.

També trobem a Cristina Genebat interpretant el paper de la Viv, una jove molt exigent amb ella mateixa i que denota que té algun punt ocult, alguna por oculta que no la deixa mostrar-se al cent per cent i, potser, la causa d’això resideix en una família excessivament rígida. És el personatge més racional i contingut, però que Genebat se’n surt amb escreix, fascinant.

I, per últim, trobem a la Marta Marco que interpreta a Diana, Di, li diuen, una jove esportista i lesbiana que ara, per fi, a la universitat, pot viure la seva sexualitat lliurement, però que, a casa seva no ho saben pas. He de dir, però, que el fet que s’inclogui un personatge homosexual, encara que compleixi tots el tòpics, quan, realment això dins de l’obra no és un fet transcendental, vull dir, no hi ha una part on es dediqui exclusivament a aquest fet em sembla un acte, senzillament, meravellós, perquè és en això, en les petites coses on hi resideix la igualtat i la veritable acceptació. I la Marta Marco també em va semblar meravellosa, traspuant transparència i tendresa per totes les seves arestes i que com a mínim a mi, se’m va posar a la butxaca des del primer segon.

Cal fer esment, també de la il·luminació tan delicada i que, sens dubte, fa que es formi un ambient molt més íntim i acollidor, igual que la música britànica que hi és en el moment que hi ha de ser, és capaç de crear l’ambient màgic i especial de la vida universitària.   

Les tres han construït la que serà la seva llar a Mossbank Road, una casa d’estudiants i on hi habita el desordre i el caos més que típic en aquesta edat, on hi habita la bellesa de la joventut, l’energia inesgotable, immarcescible, però, també, els mals dies, els comentaris desafortunats que a l’endemà s’acaben per oblidar. Tot sembla un petit paradís, el seu propi i particular paradís on el temps sembla etern i que res no pot trencar-lo o destronar-lo. Però només ho sembla, perquè, com a la vida, passar de la felicitat al drama, del punt més àlgid i més esplendorós al pou més obscur és només qüestió de segons i de veure com per ser en el lloc i en el moment inadequat i/o com les actuacions d’un aliè a tu et poden fer girar la vida a cent vuitanta graus. Però és que la vida també és l’habilitat i el poder de saber sobreposar-se a aquestes situacions, de poder continuar endavant.

Però la universitat s’acaba i cadascuna ha de deixar enrere el que abans havia estat una vida en comunitat, una vida col·lectiva per encetar una etapa individual i a partir d’ara només quedarà el record del que un dia va ser etern i les trobades de tant en tant.

Els camins s’eixamplen, però hi ha coses, i persones, que, per diverses raons, es van deixant enrere quasi sense adonar-te’n i que, quan te n’adones, ja és massa tard per voler-les recuperar, potser perquè no saps ni com fer-ho ni per on començar.

Les noies de Mossbank Road és com una sessió d’acupuntura, toca moltes coses, molts punts dels nostres sentiments i, potser de la nostra ànima i, quan ho fa, ho fa com un dard emmetzinat, quan toca un punt, el toca molt i fins al fons, fa que riguis quan hagis de riure, que t’impacienti quan t’hagis d’impacientar i, fins i tot, en el meu cas, que ploris quan hagis de plorar. I el més meravellós de tot és que hi ha temps per tot, tot ho fa sense preses, tot al seu degut temps perquè es pugui assimilar.

No cal haver anat a la universitat o haver viscut a la residència o en un pis compartit, penso que només havent tingut o tenint, com és el meu cas, els divuit anys i tenir un parells d’amics amb els quals hagis viscut nits que no volies que s’acabessin mai ,i amb els que pensessis que aquells moments no acabarien, i amb els quals tenies la voluntat d’eternitat, ja tens els ingredients necessaris per sentir-te reflectit, com a mínim, en un personatge i saber, o intentar saber, el què pensen o com es senten aquestes tres noies.

Fins l’11 de febrer a La Villarroel.

Correu, que val molt, molt, molt la pena.  

Jo repetiré.