L'important és votar lliurement

Consulta, referèndum, independència, legalitat, il·legalitat, són paraules que, per gràcia o per desgràcia, han passat a formar part del nostre dia a dia i rar és el dia que no escoltem una al·lusió, per petita que sigui, a tot el tema del Procés.

Però arriba un moment que el “monotema” es comença a fer feixuc, pesat, repetitiu, sempre amb els mateixos arguments a favor del sí i amb els mateixos contraarguments a favor del no. Sempre repetint el mateix, potser amb algun matís nou algun dia, però sense saber quanta veritat hi ha en l’afirmació que el cunyat de torn deixa anar enmig d’un dinar familiar o d’una reunió amb amics.

Que si la corrupció, que si el 1714, que si una Catalunya independent formaria part dels deu països més rics d’Europa, o que si, per contra, no seria ni acceptada dins la Unió Europea, etcètera, etcètera, etcètera.

Però clar, saber si una Catalunya independent seria viable econòmicament només depèn del cunyat que tinguis a taula, o el que és el mateix, del diari que llegeixis o del canal que programis. I que, de tant en tant, ens bombardegen amb dades que, com a mínim per a mi, que no sóc estudiant d’econòmiques i que sóc més aviat de lletres, em semblen indesxifrables.

O com el cunyat de torn treu el seu argument estrella que és la corrupció que abunda a Espanya... Estimat, tothom sap, o hauria de saber, que Espanya no són només Bárcenas i les Targetes Black, de la mateixa manera que Catalunya no es redueix al Clan Pujol i al Cas Palau amb en Millet.

De la mateixa manera passa quan el cunyat vol fer-se notar i treu arguments d’història: que Catalunya mai va ser un Estat independent en cap moment de la seva vida o que si el 1714 hagués anat diferent ara estaríem molt millor... La història és la que és, i no té cap sentit jutjar-la ni fer oracions en condicional, perquè ara, al cap i a la fi, som nosaltres qui té tinta i ploma per continuar-la escrivint, sigui quina sigui aquesta història.

I arriba un moment, després d’estar tants mesos escoltant en dinars familiars, en converses per WhatsApp, en piulades de Twitter, publicacions a Facebook i tertúlies a la tele que penso que s’estan deixant de parlar el més important.

Penso que, ara per ara, la qüestió no és la independència, sinó el paper de Madrid en entestar-se en no voler deixar votar perquè ho consideren anticonstitucional, però, senyores i senyors, les Constitucions, al llarg de la història han dit moltes burrades que, mica en mica, s’han anat modificant i, en els millors dels casos, liquidant.

Penso, doncs, que l’1 d’octubre és igual el que es voti, penso que no serà tan important si surt el sí o el no, el que veritablement serà important és el fet d’anar a un col·legi electoral, de poder votar, de ser escoltats i respectats i que la nostra voluntat sigui realment respectada, sigui quina sigui aquesta.

Perquè jo no ho he viscut, però em costa de creure i em sembla immensament paradoxal que en un país el qual va estar quaranta anys mancat de llibertats i on no es podia votar ara vulguin negar aquest dret que tant va costar recuperar.

Perquè, quan en un país que se suposa democràtic, no es pot votar, potser és que hi ha un problema greu.