Un tret al cap
Sembla ser que Un tret al cap, de Pau Miró, ha
causat una decepció generalitzada a les espectadores del Grec d’enguany, per mi no
va ser ben bé així.
Se’ns presenta un espectacle de dones on s’ha
recuperat la Vilarasau que feia temps
que no veia (Caiguts del cel i La mare no van ser pas del meu gust) en
un paper que sembla (desconec si és així o no) que Pau Miró li hagi escrit a
mida i que encarna el paper d’una periodista que ha perdut la feina amb el
preàmbul o l’excusa de “reducció de plantilla”, però que hom sap que la
veritable raó és ser massa crítica amb els de dalt. Però Emma Vilarasau queda
eclipsada per una Imma Colomer que borda el seu personatge i que és la
triomfadora de la nit i que interpreta la germana de la periodista a qui li han
diagnosticat una malaltia neurodegenerativa sense fàrmac i a qui li queden pocs
anys de vida. La Mar Ulldemolins no va aconseguir atrapar-me en cap moment i quan l’escenari es convertia gairebé en un duel Colomer – Vilarasau no
trobava a faltar sa presència, però representa l’altra part de la societat
en la que viuen les dues dones, una noia a la trentena que només busca una
oportunitat que no li brinden i que no és, ben bé, qui diu ser des d’un bon
principi.
Una escenografia austera però suficient que
combina en alguns moments (evitables) la música i les projeccions de dades a
manera d’acotacions.
El text ha estat la diana de les crítiques,
jutjant a Pau Miró de no saber-se endinsar en cap dels temes que toca al llarg
de l’hora i mitja de representació, dient molt però explicant massa poc. Però discerneixo
amb aquests judicis, encara que els textos de Pau Miró no són pas sants de la
meva devoció.
És evidentment que el que se’ns presenta al
principi de l’obra sobre la situació deplorable que viu el periodisme és,
només, l’excusa que utilitza Miró per parlar d’altres qüestions i que no acaba
d’abordar: l’ètica periodística, la mala situació de les dones en el món
laboral, la feina passada la cinquantena, les relacions i els lligams
familiars, els aliments que mengem, el dret a una mort digna... Molts temes i
moltes qüestions i preguntes que l’autor no tanca, però penso que potser
aquesta és la seva intenció. Miró es digna, només, a mostrar les cartes a les
espectadores, sense donar-li tot mastegat, perquè siguin elles les que, després
de la funció, reflexionin sobre tots els temes que no ha atacat tan
directament. Miró dóna les cartes, però deixa que siguin les espectadores les
que juguin totes soles.
Alguns moments sí que els trobo un
sense-sentit i, potser, fins i tot, evitables, a més a més de forçats, i parlo
del final. Un final que, suposo, Pau Miró haurà posat pensant en fer una obra
rodona i, fins i tot, poètica, però la poesia no sempre és la solució i si l’obra
hagués acabat sense “L’últim conte” ningú l’hauria trobat en falta i, és més,
hagués impactat molt més a les espectadores amb un Grand finale.
L’obra es pot veure fins el 30 de juliol a la
Sala Beckett.
Autor i director:
Pau
Miró Repartiment: Periodista: Emma Vilarasau Dona: Imma Colomer Noia:
Mar
Ulldemolins Col·laboració especial: Jordi Bosch Escenografia:
Sebastià
Brosa Il·luminació: David Bofarull (A.A.I) Vestuari: Berta Riera Caracterització:
Toni
Santos Espai sonor: Marta Folch Vídeo: Taller Estampa Fotografia:
David
Ruano Construcció d’escenografia: Xarli Regidoria:
Rubén
Homar Ajudant de direcció: Alícia Gorina Alumne
en pràctiques: Gerard Jaurena Agraïments: Rosa M.
Calaf, Les Impuxibles i Farmàcia Comas Una coproducció de la Sala
Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia i el Grec 2017
Festival de Barcelona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada